Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el III Congrés BioComunica, organitzat per l’Asociación de Comunicadores de Biotecnología, amb un programa llarg i divers en el qual van tenir ocasió de discutir sobre el grau de coneixement social de la biotecnologia —encara escàs—, el rol del periodista científic —ni educador, ni promotor, només informador, per a José Antonio Plaza (Diario Médico)—, la molta o poca innovació de la comunicació científica —aquí José María Carrasco (RNE) va jugar a fer d’enfant terrible i ens va acusar de tendir al superb avorriment i a un discurs només per a connaiseurs— la medicina personalitzada o la importància de la comunicació per a impulsar la innovació.
Aques últim va ser el tema sobre el que va parlar Jorge Barrero, director general de la fundació per a la innovació COTEC. “Per a mi va ser un xoc descobrir que la ciència no es feia només als laboratoris”, va comentar Barrero, referint-se a algunes de les seves primeres experiències professionals, quan va deixar la poyata per a treballar com a consultor, i va descobrir el potencial de canvi que té facilitar i promoure el contacte i la comunicació entre investigadors, empresaris, inversors…
Per a Barrero, que en va ser el seu secretari general, la rellevància que avui té l’Asociación Española de Empresas Biotecnológicas (Asebio) rau en la seva aposta decidida, des del primer moment, per la comunicació. Potser l’anàlisi és una mica simplista, perquè sense el creixement de les inversions en R+D —tant a nivell estatal com autonòmic—, el desenvolupament dels centres d’investigació que això va permetre i l’impuls de l’emprenedoria entre la comunitat científica que va propiciar la bonança dels anys previs a la crisi de 2008, difícilment estaríem ara celebrant un congrés sobre com millorar la comunicació de la biotecnologia.
Però valgui la simplificació per emfasitzar, com pretenia Barrero, que la comunicació pot prefigurar realitats inexistents —o, si es vol, embrionàries— i que les accions polítiques que he esmentat potser no haurien arribat sense aquell discurs del potencial innovador de la biotecnologia que va començar a construir-se abans de tenir un sector.
Per això, em sembla especialment interessant la seva presentació de les prioritats de COTEC a l’hora de comunicar, donant veu als experts i fent-la arribar a influenciadors (periodistes, però també professors i líders socials) i facilitadors (aquells que fan possible que una innovació arribi a materialitzar-se), i també identificant i responent a aquells que posen barreres a la innovació: “El que fem és donar suport als herois i desactivar als ‘villanos’“. Una tasca per a la qual Barrero assenyala que la clau és tenir una estratègia: “Has de considerar tots els elements d’un sistema, positius i negatius, i planificar en funció de tots ells”. Tot amb un objectiu: fer plausible el que sembla inviable.
Barrero creu fermament en la capacitat transformadora d’aquesta estratègia: “Les coses canvien, les societats milloren i no ho fan de manera casual. És important treballar a llarg termini i és important generar opinió i donar suport als que poden canviar les coses.”
I no posa límits a la seva ambició: “Volem treballar en transaccions a gran escala: de l’analògic al digital, del lineal al circular, del tangible a l’intangible. Una transició que ens interessa especialment és la de la ocupació: com serà el mercat de treball en 20 o 30 anys, quan les màquines sàpiguen fer moltes coses que ara fem les persones?”
Els 70.000 seguidors a xarxes socials que ha aconseguit COTEC en dos anys denota que l’estratègia ha sigut capaç de transcendir els límits tradicionals del seu públic (la gran empresa espanyola). Per a això, Barrero assenyala que cal apostar per formats innovadors (donant la raó als ponents de la taula Innovación y creatividad más allá del laboratorio, que l’havien precedit) i per anar on són les persones, sigui un camp de futbol o un magazine prime-time de pur entreteniment.
Medicina personalizada
En els BioComunica es parla de comunicació, però també de ciència. I si el 2016 vam debatre sobre el potencial del CRISPR, el 2017 hem tingut l’oportunitat d’escoltar a diversos experts en medicina personalitzada—Consuelo Martín de Dios (Instituto Roche), Simón Perera (Anaxomics Biotec) i José Ferrer Rebolleda (Ascires)— debatre quines perspectives s’obren i a quins reptes ens confronten els nous desenvolupaments tecnològics i mèdics agrupats sota aquesta etiqueta. La combinació de la genòmica, el big data i la innovació tecnològica en àrees com la imatge mèdica o la impressió 3D permeten teràpies més precises, que poden ajustar-se a les necessitats i particularitats d’un pacient concret, augmentant la seva eficàcia i reduint efectes col·laterals, però obren també interrogants en temes com cost —i, per tant, accés— o regulació.
El congrés es va articular en 9 sessions —conferències i taules rodones, com Del contingut científic a la presència social, en la qual vam participar parlant de la nostra col·laboració amb BIST— impossibles de resumir en una sola entrada. M’he quedat, per a reflexionar-hi, amb una frase d’Albert Concepción, de la Confederación de Sociedades Científicas de España (COSCE), que agrupa més de 80 entitats i 40.000 científics: “A la comunicació científica de vegades donem massa coses per sabudes”. Concepció ho explica amb l’exemple dels transgènics, que la gent no entén, “no perquè no sàpiga de biotecnologia, sinó perquè no sap d’agricultura”.
Aquest és el gran paradigma de la bona comunicació: situar-se més a prop de l’audiència que de l’emissor, escoltar amb les seves orelles i mirar amb els seus ulls, no per banalitzar la informació, sinó per posar-la en context i fer-la així més accessible i comprensible.