El passat 19 de febrer, 17 persones van morir a Maputo, la capital de Moçambic, sepultades per una esllavissada d’escombraries, provocada per les fortes pluges. La muntanya de deixalles havia anat creixent imparable, fins a assolir l’alçada d’un edifici de quatre plantes, al costat d’una d’aquestes barriades de barraques on malviuen els més pobres a les urbs de molts països en desenvolupament.
La gestió dels residus urbans és un dels principals reptes que enfronten les ciutats arreu i una de les grans amenaces per a la sostenibilitat del planeta. A casa nostra, uns serveis públics més desenvolupats i la creació de grans abocadors allunyats de les zones habitades eviten que l’acumulació de deixalles generi fets tan dramàtics com l’accident de Maputo, però són tan grans els perjudicis sobre el medi ambient —la pèrdua de grans extensions d’espais naturals convertits en dipòsits de porqueria, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, la contaminació de sols i d’aigües freàtiques i superficials, l’impacte sobre la fauna i la flora marina de l’acumulació de plàstics…— que no podem seguir fent com qui escombra i amaga la brossa sota la catifa. Hem de prendre mesures i treure partit dels avenços científics en biotecnologia i química verda.
Per això és tan bona notícia que l’empresa canadenca Enerken, especialitzada en la producció de biocombustibles i productes químics avançats a partir de la transformació de residus urbans, hagi anunciat que construirà un planta de transformació de residus en biocombustibles a El Morell (Tarragona), en col·laboració amb la firma francesa Suez, especialista en el tractament d’aigües i la gestió de residus. La nova planta —que segons els promotors podria ser operativa el 2022— suposarà una inversió de 250 milions d’euros i preveu la creació de 200 llocs de treball directes i indirectes.
Aquesta seria la tercera instal·lació d’aquestes característiques d’Enerken, que en té una planta en funcionament a Edmonton (Canadà) i una en construcció a Rotterdam (Holanda). L’empresa té patentada una tecnologia pròpia capaç de transformar químicament el carboni contingut en els residus no reciclables en gas sintètic (syngas) i, mitjançant un procés de purificació del gas, obtenir biocombustibles (etanol) i productes químics renovables.
Més enllà del positiu impacte econòmic a la zona de Tarragona, la planta pot suposar un revulsiu per a la gestió de residus d’una gran urbs com Barcelona, i afavorir el desenvolupament de l’enorme potencial de la biotecnologia industrial al nostre país. Cada dia es parla més d’economia circular i de bioeconomia, però el cert és que no hi ha hagut fins ara cap programa d’ajuts estatals o autonòmics que hagi acompanyat les declaracions polítiques de bona voluntat.
I així hem vist, per exemple, com la biotecnològica catalana InKemia, una de les més veteranes en l’àmbit de la biotecnologia industrial a casa nostra, decidia construir la nova planta per a la producció del seu biocombustible avançat O-Bio a Portugal, on s’acaba d’anunciar que s’amplia fins a 11,78 milions d’euros l’ajut concedit al projecte pel Ministeri d’Economia portuguès.
Hi ha qui qüestiona si els biocombustibles seran l’alternativa real als combustibles fòssils o aquesta vindrà de processos com la fotosíntesi artificial. Hi ha qui justifica en aquests dubtes la seva inacció i hi ha molts interessos, diguem-ne espuris, per seguir munyin la mamella del petroli a costa de la sostenibilitat del planeta enlloc de focalitzar esforços en opcions més netes.
Però les alternatives energètiques que, a més, són capaces d’oferir solucions a la gestió de les enormes quantitats de residus que generem haurien de tenir un suport decidit i ser prioritàries —fins i tot si no són l’energia més barata— perquè amaguen una riquesa molt més gran: el futur del planeta. ♦