Des que vaig escriure l’anterior entrada d’aquesta sèrie (15/6/16), amb motiu de la publicació de l’informe Genetically Engineered Crops: Experiences and Prospects, han passat moltes coses en l’entorn dels OGM que val la pena esmentar.
D’una banda, gràcies a una carta oberta signada per 56 societats científiques i adreçada al Parlament Europeu, vam conèixer la notícia de l’enviament, el 7 de juny, d’una carta-bomba a un investigador, assessor científic de l’European Food Safety Authority (EFSA) en el tema dels OGM. El fet havia passat pràcticament desapercebut als mitjans i no ha tingut cap mena de ressò polític, com si les amenaces a la vida i a la integritat física d’un científic només pel sol fet d’investigar en un àmbit controvertit no fossin un fet d’extrema gravetat.
D’altra banda, una duríssima carta signada per 109 premis Nobel, que denuncia l’oposició frontal de Greenpeace a qualsevol recerca sobre els OGM i especialment sobre el Golden Rice —un arròs transgènic dissenyat per corregir la carència (potencialment mortal) de vitamina A, endèmica en la població infantil de molts països d’Àsia i Àfrica—, no ha arribat pràcticament a l’opinió pública i, quan ho ha fet, ha estat a través de comentaris especialment crítics, que han titllat els científics signants de bona gent “no necessàriament sensible i ben informada”, argument que possiblement podria fer-se extensiu a qualsevol activista anti-OGM, que, de passada, no té els coneixements científics que faculten per obtenir un Nobel de medicina o de química.
La carta dels 109 denuncia la manca de sensibilitat de Greenpeace al potencial de la biotecnologia per afrontar grans reptes socials i el fet que doni cobertura a actes vandàlics contra conreus experimentals (en un recent article, l’investigador José Miguel Mulet, de la Universitat Politècnica de València, obert defensor dels transgènics, explicava que la UPV no l’autoritza a fer entrevistes de TV dins o prop dels hivernacles on investiguen: “La razón, no queremos dar pistas sobre su ubicación para que no venga nadie a destrozarlos, ya que las consecuencias pueden ser nefastas a nivel de perder investigaciones muy valiosas que han costado años y mucho dinero desarrollar.”).
Però els 109 van més lluny, i es pregunten si la posició de Greenpeace respecte a l’arròs daurat no és un “crim contra la humanitat”, atès que la carència de vitamina A afecta 100 milions de nens i nenes, i que aquest dèficit no només provoca milers de casos de ceguesa, sinó que amb el seu impacte sobre el sistema immunològic és responsable d’una de cada quatre morts infantils en els països més afectats.
En aquest context, i mentre ressona en les meves orelles la xifra de 64.000 milions de dòlars, que és l’última oferta que ha fet la farmacèutica Bayer per comprar la biotec especialitzada en transgènics Monsanto, torno als meus apunts sobre l’informe de les National Academies of Science, Engineering and Medicine i especialment a aquelles ratlles que diuen “les noves eines moleculars que s’estan desenvolupant estan esborrant les diferències entre les modificacions genètiques aconseguides amb tècniques de reproducció convencionals i les fetes amb enginyeria genètica”.
Així, un coneixement més precís de la genètica de la planta, gràcies a la seqüenciació del DNA, permet induir mutagènesis mitjançant radiació o processos químics en milers de plantes individuals per seleccionar després només aquelles que presentin la mutació buscada (per exemple, la producció d’un aminoàcid específic que li confereixi resistència a un herbicida). Si aquesta mateixa mutació s’obté modificant directament el DNA de la planta mitjançant la nova tècnica CRISPR/Cas9, el producte resultant es considerarà un OGM, qualificació que no s’aplicarà en el cas anterior, encara que el producte final sigui genèticament idèntic, amb totes les derivades que això comporta, tant a nivell regulatori, com polític i social.
El que reclama l’informe de les acadèmies nord-americanes és que la regulació del productes agrícoles deixi de centrar-se en el procés de producció i es focalitzi en el producte final, ja que el desenvolupament de les tècniques òmiques permet una anàlisi molt precisa de les diferències i similituds entre genomes, proteïnes i molècules de productes on s’hagi aplicat la enginyeria genètica i d’aquells obtinguts amb tècniques convencionals. El que demana és acabar amb l’absurd d’apriorismes acientífics i que ens refiem de les dades científiques contrastades.
Segurament cal demanar també que en els fòrums de debat comencem a separar clarament ciència, política i religió —i per religió em refereixo a un cert tipus de puritanisme ecologista que recorda esfereïdorament la història de la Santa Inquisició, que va condemnar Galileu per entestar-se a dir que la terra girava al voltant del sol (quan tota la societat de l’època estava convençuda del contrari). Els atacs a científics i als seus experiments en nom d’un fe cega anti-OGM no sembla afectar massa el poder de les multinacionals, a tenor de l’oferta de Bayer, però escamoteja a la societat un debat obert i transparent sobre els avenços científics en aquest camp.
No hi ha proves científiques d’efectes negatius sobre la salut o sobre el medi ambient dels conreus d’OGM (sí n’hi ha, en canvi, dels molt perjudicials efectes del gluten sobre la salut d’un 1% o 2% de la població mundial, això és, sobre més de 100 milions de persones, i a ningú se li acut prohibir el blat, la civada, l’ordi i el sègol), però la por a aquests suposats efectes, i a la perversa manipulació de les empreses productores de llavors genèticament modificades, justifica uns discursos —i unes accions— tan intransigents com acientífics.
Com les teories copernicanes al segle XVII, pensar que els OGM puguin ser bons per a les persones, per a curar-les o alimentar-les, sona a heretgia (potser aquest article també). ♦