Setmana de represa del ritme habitual de treball, després d’una aparent paràlisi estiuenca —només aparent, perquè nosaltres hem estat treballant en posar en marxa un nou projecte, BIOBIZ Strategy & Communications, del qual aquest blog és la veu. Setmana, doncs, de revisió de reculls i lectures d’articles professionals, que havíem deixat aparcats per a aquest moment. Em retrobo així amb el principal argument que l’Albert Barberà esgrimia a la presentació de l’Informe Biocat 2015 i que fa una setmana repetia a La Vanguardia: Catalunya no té un problema de ciència, però si de transferència. Afirmació que encaixa totalment amb la diagnosi que Carlos Moedas, comissari europeu de Recerca, Ciència i Innovació, fa sobre la ciència europea a les pàgines de la revista de l’EMBL (European Molecular Biology Laboratory): Europe is excellent at research, but not so good at translating its results into new products and services.
Els 90.000 projectes presentats a les convocatòries del programa H2020 entre 2014 i març de 2016 diuen molt de l’esforç que s’està fent per impulsar la innovació des de la recerca, però la recomanació de paciència que fa Moedas és escaient, perquè hi ha molts factors que dificulten la translació dels descobriments de la recerca al mercat. Alguns es poden millorar des de les polítiques públiques —augmentar les inversions en R+D, oferir programes de suport als emprenedors, posar en marcha estratègies i programes de compra pública innovadora…—, però d’altres requereixen de canvis de mentalitat en l’entorn empresarial i industrial —perquè són les empreses les que poden i han d’impulsar la innovació, augmentant la despesa en R+D però sobretot prioritzant-la en les seves estratègies de creixement (cosa que no passa sempre, siguem honestos)— i en el conjunt de la societat.
Biotecnologia industrial
Un exemple d’això és l’aplicació de la biotecnologia en la producció industrial. Segons un estudi de la Duke University (Carolina del Nord, EUA) citat per Mike Hower a GreenBiz actualment ja es produeixen a partir de biomassa manufactures convencionals per valor de 400.000 milions de dòlars. Es tracta de biomaterials que substitueixen majoritàriament productes derivats del petroli. Però, tot i que ja es produeixen 300.000 tones mètriques de bioplàstics, aquests encara representen menys de l’1% del mercat, que produeix cada any 181 milions de tones de plàstics.
Es tracta, majoritàriament, de plàstics de midó, de polímers cel·lulòsics i de PLA (àcid polilàctic), desenvolupats a partir de tecnologies que es coneixen de fa temps però que fins fa poc resultaven massa cares per a la seva explotació comercial. Tot i que el punt de partida és humil, el creixement del mercat dels plàstics, amb un augment de la demanda que gira a l’entorn del 20%-30% anual, obre moltes perspectives per a aquests productes. Els grans gegants de la química, com DuPont, estan invertint en el desenvolupament de nous biomaterials —com el PTF un polímer produït a partir d’un derivat de la fructosa— amb la vista posada en el mercat de les begudes i l’alimentació.
Però la força que pot fer avançar més la biotecnologia industrial —és a dir, la substitució de processos i materials contaminants per d’altres de base biològica, biodegradables i que emeten menys diòxid de carboni en els seu procés de producció— és l’exigència social d’aplicar sistemàticament aquelles tecnologies que ja tenim a mà per garantir la sostenibilitat mediambiental i la salut de les persones.